COSTUMS I TRADICIONS

LA MATANÇA DEL PORC

Abans, encara no fa ni 50 anys, totes les famílies es criaven un porc per a matar-lo i tenir menjar per a tot l'any, fins la matança de l'any següent.

La feina començava per fer que el porc es fera el més gros possible i per això era ben alimentat. Arribat el dia de la matança la casa s'omplia de festa i també tot el carrer.

Els homes s'encarregaven de conduir el porc fins a la taula, on després de lligar-li les potes era degollat pel carnisser del poble. La sang que li eixia era arreplegada dins d'un llibrell, on una dona no parava de remenar-la, per a que no collara, fins que estiguera gelada.

Després el carnisser el sofrimava amb la flama d'una argelaga per fer desaparéixer de la pell del porc les cerres, aspres i gruixudes. Una vegada fet açò es raspava amb una pedra per tal de deixar-li la pell el més fina possible.

Acabada aquesta tasca es procedia a trossejar-lo i aleshores les dones ja podien començar a manipular la carn, bé convertint-la en embotit o fregint-la i després conservant-la dins de gerretes plenes d'oli, és el que s'anomena "frito".

L'embotit es penjava al sostre de la cambra, que era un lloc que estava ben ventilat. Del porc s'aprofitava tot, res no es tirava. Era una font d'aliments molt important per a la gent d'aquella època en què "...es patia molta fam".

ENVISCAR

Aquesta modalitat de caça, ara desapareguda a la Vall, era molt comú no fa massa anys. El procés començava agafant el vesc de la planta del mateix nom. El vesc és una mena d'herba quasi paràsita que es pot trobar per les dates nadalenques. Les baixes de la planta ben bullides són les que proporcionaven la matèria apegalosa que s'aprofitava per a untar "enviscar" els vímets, joncs i branquillons que es posaven per les branques dels arbres i matossers que hi havia al voltant dels llocs on tenien per costum anar a beure els ocells. En anar a beure, els ocells que tocaven alguna d'aquestes branques enviscades quedava enganxat per la pegunta i era aleshores quan era agafat pel caçador.

FER VERDURA

Aquest costum està molt arrelat a la Vall. Fer verdura és en el vocabulari popular anar al camp a collir lletsons, camaroges,roselles, mamelletes, cardets, llengua de bou, agulletes de bruixa, conillets, ravanell, paradella...per a bullir-les i adobar-les després amb oli i sal o fregir-les, després, amb alls.

HERBES DE SALUT

La gent de la Vall, els que hi han viscut tota la vida, tenen un herbari de la salut que s'ha transmés de generació en generació per a fer infusions:

l'argelaga, com a tònic cardíac; l'hedra com a asudorífic, diürètic; la bufalaga, com a purgant fort; la camamilla, digestiva; la cama-roja, purificant, tònica i diürètica; la carrasca, contra les hemorroides; cua de gat, vulnerària; esbarzer, astringent, per a mals de gola i genives; esparreguera, diürètica; fenoll, carminatiu que evita les flatocitats gàstriques; ginesta, aperitiu, laxant i vomitiu; margalló, astringent; menta, tònica, estomacal i carminativa; olivarda, contra malalties de vies urinàries; om, sudorífic; romer/romaní, minva la pressió sanguínia; rosella, narcòtica i antitussígena; ruda, avortiva, actua sobre el sistema circulatori; te de roca, estomacal i afeccions estomacals; timonet, tònica, estimulant estomacal, antisèptica; trèvol de prat, contra les catarates, estrenyiments i constipats.

PLANTES AMB ALTRES UTILITATS

La gent dels entorns rurals sempre ha fet servir el que li proporcionava la natura com un mitjà més per a la vida diària. D'aquestes plantes extreien les utilitats següents:

Amb canutets de baladre es feien cortines, amb branques de ginesta i de botja, ramassos per a escombrar el forn, i amb troncs de sabina, gaiatos.

L'espígol s'ha utilitzat sempre com a aromatitzant.

L'orenga s'utilitzava per a fer botifarres i l'herba d'olives (sajolida) i la pebrella per a adobar les olives.

EL "BANDO"

A La Vall per a fer saber a la gent algun esdeveniment fora del normal (soterraments, reunions...) encara s'utilitza, com fa centenars d'anys, el "bando". L'encarregat de fer-lo és un home que va de poble en poble anunciant la notícia que sempre comença amb l'iconfundible so de la trompeta i amb les paraules "es fa sabeeeer..........."

Apartat elaborat a partir de les següents publicacions:

-CAPÓ, BERNAT: Costumari valencià. Coses de poble. Ed del Bullent. 1992.

-ROS I PARDO, HONORAT: La Vall d'Alcalà, Vall d'Al-Azraq. 1994.